On es el meu pais?
Primer voldria demanar disculpes als lectors que he deixat sense post durant dos mesos llargs. He aprofitat aquest temps per visitar altres paisos i viure noves experiences. El xoc al tornar a la meva terra ha sigut fort per aixo. M'ha entrat una nostalgia terrible d'un pais que malauradament ja no existeix, el pais en que vaig neixer i creixer, l'Andorra de la meva infancia. No soc l'unic per aixo que ressen aquest sentiment de perdua a Andorra ara. No fa gaire, reunit amb uns amics de tota la vida, tots compartiem aquesta nostalgia d'un pais en que potser no tot era perfecte pero que tenia un caliu i una riquesa inigualable. Ara quan passejem pels carrers de qualsevol vila del pais, fins i tot les que pensavem que no canviarien mai, ja poc hi queda de tot el que vam coneixer.I que dir de les muntanyes, de les valls que vam recorrer siguen joves? Poc racons queden on no puguis veure urbanitzacions i les seves inseparables grues de color groc, blau, verd o vermell. Vagis cap Incles o cap a Arcalis, de la Rabassa al Cercle dels Pessons, alli les tens, desafiant els cims i els rius. Desmunts i construccions de tota mena, la majoria sense cap gust o sensibilitat envers al terreny on creixen mes rapid que els rovellons. El ciment i el totxo, fonts de diners facils, blancs o negres, han guanyat la batalla del progres. Els andorrans ens hem venut el que teniem, la nostra terra i fins i tot la seva anima.
Una anima que no fa tant atraeia molts visitants de tot el mon, en busca d'un petit raco de natura encara intacta, potser tambe buscant els records del que ells van coneixer de jovenets, un lloc de natura i tradicio, salvatge pero civilitzat. Ara ens diuen per aixo, i es facil constatar-ho per qui vol obrir els ulls, que cada dia en venen menys. Els cartells "En venda" o "Es lloga" penjen de moltes d'aquestes contruccions, esqueletets buits d'habitants i de sentit, i al carrer ja no es viu cap allau de visitants que eren el nostre pa de cada dia durant molts mesos de l'any. Desde el govern liberal ens esgrimeixen tota mena de raons alienes pero no s'en adonen que la culpa la tenen ells que han deixat que el pais es malvengues en una espiral especulativa que van encendre i propiciar. Han deixat fer i s'han emplenat les butxaques sense preocuparse ni dels que viviem aqui ara, ni dels que tindran de viure-hi els anys veniders.
Que els quedara a ells? Dubto que molts dels fills dels que vivim ara voldran quedarse a viure en aquest pais si continuem com fins ara perque en l'era de la globalitzacio, hi han llocs al mon on fa mes patxoca viure-hi que en el nostre pais. Existeixen llocs en el mon on s'ha sabut guardar la tradicio, la natura amb la modernitat i l'avenç social i economic. Llocs on s'han conservat els valors que feien la riquesa de la terra sense sacrificar la riquesa dels seus habitants. Llocs que eren com el nostre pero que ara encara conserven el seu encant tot i mantenir un creixement constant. Llocs en que m'he retrobat en el pais de la meva infancia, tot i ser molt lluny de la meva terra.
Per aixo a les proximes comunals tindrem, els andorrans estem davant d'una nova oportunitat per decidir quin model de pais volem. Encara de que es tractin d'unes eleccions locals, la força que tenen els comuns en el nostre pais fa que el seu color politic, que les decisions que ells prenen, siguin de cabdal importancia, mes i tot que les decisions del govern. Podem seguir com ara, i expremer el pais fins l'ultima gota o decidir per maneres de fer diferents. Espero que els meus fills no hauran de demanarme on es el meu pais.
posted by Tamarroman @ 4:38 p. m.
<< Home