17.1.08

La no-llibertat

El govern del nostre pais vol ignagurar amb el projecte de llei de llibertat sindical un nou concepte, la no-llibertat. En realitat crec que tindrien de canviar-li el nom per projecte de llei de no-llibertat sindical. Per definicio llibertat vol dir la possibilitat de fer el que es vulgui, en el cas sindical per exemple el de crear o afiliarse a un sindicat. Pero segons el nostre govern, els sindicats son casos molt especials i volen imposar un nombre minim d'afiliats ja d'entrada perque es puguin crear, esgrimint la rao de que sino no poden efectuar reivindicacions creibles.

Es un concepte curios ja de per si que nomes un colectiu amb un nombre minim d'afiliats tingui una certa credibilitat, pero es encara mes curios de que s'apliqui unicament als sindicats. Hi han per exemple partits politics que tenem molt menys que aquesta xifra tant subjectiva del 0,3% de la populacio que acreditaria segons el govern la seva credibilitat. Hi han associacions que ni tant sols arriben a les 10 persones i en canvi son rebudes, escoltades i subvencionades per govern. On radica doncs la diferencia? La resposta es que no n'hi ha, pero el govern del PPLA NO VOL sindicalisme a Andorra, vol una no-llibertat sindical perque tot segueixi igual com fins ara pero amb l'aparença, almenys a qui s'ho miri de lluny i sense coneixement de causa, de que s'ha legislat la materia.

Aquesta restriccio a la practica significa que es limita drasticament la possibilitat de formar un sindicat i es limita la seva influencia a sectors molt concrets com poden ser l'administració sempre i quan siguint generalistes. Ni parlar aqui de sindicats dels cossos especials que no arriben ni a la xifra magica de 123 persones. En el sector privat, començar amb 123 persones que estiguessin disposades a jugarse el lloc de treball per formar un sindicat de nou sembla utopic en les condicions actuals del pais. Ens trobem doncs davant d'una llei que, si no hi posa remei el consell general cosa que sembla poc probable, negara la llibertat sindical a la majoria de la populacio d'aquest pais. No es extrany doncs que tampoc es vulgui regular en aquest paquets de lleis, que els liberals mal-anomenen socials, el dret de vaga o suprimir l'acomiadament lliure. No cal fer-ho perque tampoc existira un sindicat per organitzar vagues o reclamar justicia per acomiadaments improcedents.

El govern liberal vol que a Andorra es segueixi negant uns drets que a casi tota la resta del mon existeixen desde fa mes de 100 anys. El PPLA vol que a Andorra, els treballadors continui vivin en una situacio d'indefensio davant dels amos que insisteixen en seguir a ser senyors feudals, amb dret a decidir sobre les seves vides. L'Albert Pintat vol que la por segueixi sent el motor de l'economia andorrana, una por que contribueix a l'explotacio salvatge dels treballadors, a la rotacio laboral i l'immigracio a precari. Quan a la resta del mon s'ha entes que la productivitat augmenta amb la llibertat, que l'economia creix quan creix el benestar dels treballadors, els liberals s'entesten en aplicar conceptes socials del segle XVIII que van fracassar al segle XIX i van desapareixer definitivament al segle XX, excepte aqui. Ells volen seguir amb el "als treballadors no s'els ha de donar ni aigua" i aixi ens va.

El PPLA que titlla continuament al PS de fer una oposicio destructiva, una politica del no, es el que en realitat segueix fent, una vegada i una altre, una politica negacionista dels drets i de les llibertats del ciutadans d'aquest pais. Aquests projectes de llei en son una prova mes. Si seguim en aquest cami es impossible que el nostre pais tiri endevant i s'enganxi al progres per donar aire a una economia cada dia mes feble. Es impossible que vinguin a instalarse a Andorra les persones amb el talent necessari per redinamitzar el teixit economic i social si no s'els hi garanteix el respecte a les llibertats que tenen 15km mes enlla en tot el nostre entorn europeu. Negar la llibertat sindical equival en negar el futur del nostre pais, la no-llibertat que proposa el govern es un cul-de-sac. Si no fan marxa enrere, potser que ens estimbem tots plegats.

PD. M'agradaria saber que passara si es crea un sindicat amb 123 afiliats ara, creix el nombre d'actius i el 0,3% passa a ser 150 per exemple. S'haura de dissoldre el sindicat si no creix el nombre d'afiliats? Una vegada mes es demostra que no hi ha limits al PPLAtetisme.

PD2. 20/01/08 El Diari d'Andorra informa que el grup parlamentari liberal vol esmenar la llei que va presentar el govern per eliminar el limit minim de 0,3%. Si es confirma aquesta noticia, felicito els parlamentaris liberals que demostren una mica mes de sentit d'estat que el govern a qui donen suport. Ara falta que s'elimini l'acomiadament lliure i es legisli sobre el dret de vaga, un dret reconegut per la constitucio encara que alguns sembla que no s'enrecordin, per tenir uns minims socials que serveixin de base al futur creixement del pais.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

posted by Tamarroman @ 11:55 a. m.

9.1.08

Any nou, miseries velles

Bon any nou amics lectors, avui torno a reprendre els meus posts despres del parentesi nadalenc. Han passat moltes coses a nivell politic desde les eleccions. Hem vist la dimissio del Truitot amb les seves posteriors declaracions en contra de la politica del govern del qual feia part fins fa poc. Hem vist la desintegracio de la cupula del PPLA amb la dimissio del Bulldog Canturri, pagant els plats trencats de la desfeta electoral a Andorra-la-Vella i dels enfrontaments dins del PPLA de la capital. Hem vist com el director de TelePPLA dimitia per vergonya aliena despres de que el comissari politic blindat Besson imposat pel govern acaparava totes les funcions de direccio. Hem vist tambe com l'estudiant Tarrado, volen jugar a l'aprenent de politic, aconseguia que el museu que tenia d'anar a Santa Coloma s'envoles cap a la Massana per unir-se amb els arxius en un lloc a determinar (els rumors apunten al Prat del Colat). Hem vist com el Cap i el seu ministre Flash passaven del dia a l'endema a acceptar el que era innacceptable per tal de mantenirse a la cadira un any mes. Hem vist com els caps del grup parlamentari liberal, manipulats per interessos particulars, es saltaven el partit i el govern negociant els pressupostos pel seu compte. Hem vist com el ministre Jordana es postulava directament a candidat a cap de govern, 2 mesos despres d'haver estat nomenat.

Dema es votaran els pressupostos, pero el panorama d'aquesta votacio ja no es el mateix que quan es van entrar a tramit. Estem davant una situacio que mai s'havia vist en aquest pais a l'hora de votar uns pressupostos: Mai un cap de govern havia estat en una posicio tant feble publicament, sense control del seu partit, sense control del seu grup parlamentari i sense control del seu propri govern. Ara mateix, l'Albert Pintat es un cadaver politic ambulant i la seva legislatura esta demanant a crits que sigui escurçada quan mes aviat millor. No dubto pero que dema es votaran els pressupostos, pero tambe crec que aquestos seran els ultims pressupostos de l'era Pintat perque es el moment de que hi hagi un acte de responsabilitat politic entre els nostres representants.

En la situacio en que es troba el pais, no ens podem permetre per gaire temps de tenir un govern que no es dediqui a governar, un govern paralitzat per les lluites intestines, els problemes personals i particulars, les maniobres purament politiques, l'ego de certs ministres i l'enfrontament directe amb la societat civil. Tot el que hem vist aquestes ultimes setmanes es un resultat d'aquesta feblesa absoluta del cap de govern i del seu equip. Una situacio que ja es ve gestant desde fa temps, i que ja havia anunciat aqui, pero que despres de les eleccions ha esclatat obertament. Pero no volia centrar el meu primer post d'aquest any en el politiqueig sino en el que realment importa aquest pais, la gent que hi viu.

La situacio economica i social dels ciutadans d'aquest pais, com a resultat d'aquesta inaccio i del desori del govern, s'agreuja de dia en dia. Hi ha gent en aquest pais que viu en coves a la muntanya, sense llum, sense aigua, no gaire lluny dels atics de 300 metres cuadrats amb pantalles de plasma de 50", ADSL i jacuzzi. Hi ha gent en aquest pais que menja escombraries no gaire lluny dels grans supermercats on venen llagosta, foie-gras, caviar i xampany i dels restaurants amb estrelles Michelin. Hi ha gent en aquest pais que es renta a les fonts no gaire lluny de les perfumeries on venen perfums de luxe. Son gent de totes les edats, joves i vells, de tots els origens, andorrans, residents de fa molts anys o nouvinguts. Son gent com vosaltres o com jo dels quals la societat, el nostre govern s'ha oblidat, mentres discutiem eurovisions, museus, arxius, viatges a l'orient llunya o a california, tunels d'1 o 2 forats, i altres xuminades que davant de la miseria humana quotidiana que hi ha al pais apareixen d'una futilitat superba.

Es hora que el pais es posi a treballar per reconduir aquestes situacions, i per aixo es necessari que el govern torni a ser un organ que funcioni, amb poder per prendre les decisions que ja no poden esperar mes, i que el consell les discuteixi, les esmeni i les aprovi si cal. Si aixo ja no es possible, si ja el govern ja no pot governar, si el consell ja no pot aprovar cap llei, sigui qui sigui que la proposi, aleshores s'han de convocar eleccions i deixar que apareixi una nova majoria que ho pugui fer. Per molt feble que estigui politicament, a l'Albert Pintat li queda el poder de decidir si vol entrar en l'historia com un governant que, davant una situacio politica insostenible, va tenir el coratge de convocar eleccions buscant el be del pais, o be de mantenirse costi el que costi a la poltrona. Andorra ja no pot esperar mes que es resolguin els problemes interns del govern Pintat i del PPLA, ni els problemes del govern i del PPLA amb la resta de partits i de la societat civil. Es hora de que Pintat mogui fitxa i que permiti que aquest any nou no es continui amb les velles miseries dels ultims anys.

Etiquetes de comentaris: , , ,

posted by Tamarroman @ 11:45 a. m.